ORSON WELLES, CITIZEN KANE.
“Citizen Kane”
Es una pel·lícula de l’any 1941 dirigida, escrita i protagonitzada per Orson Welles i ens conta la història de Charles Kane, la qual gira al voltant de l’última paraula que pronuncia: “rosebud”, abans de morir, a la seua finca a Florida en la qual viu sol. Aquest esdeveniment és notícia en tot el món, i un periodista entrevista als seus amics i companys. Així és com es desenvolupa l’obra, a través dels records dels entrevistats i amb gran varietat de flashbacks que ens parlen de fets importants de la seua vida. Per a la seua realització fa servir diferents recursos que fan que aquesta obra cinematogràfica siga tan especial.
Primer de tot, cal dir que aquesta és una de les pel·lícules més importants a la història del cine. Per a la seua creació, Welles va potenciar recursos que fins aquell moment no eren molt habituals. Va mostrar interés per comprimir el temps, de manera que en un poc més d’una hora i mitja assistim a 50 anys de la vida del protagonista. Volia crear nous espais, amb l’objectiu de transmetre un sentit narratiu, i per a aconseguir-ho va decidir treballar amb directors de fotografia com Greg Tolan o Jhon Ford. A més va voler contar la història des del seu punt de vista, i per a fer-ho va utilitzar la profunditat de camp, que ens permet centrar la nostra vista en un punt concret de la imatge que té una major importància. Per altra banda, moviments de càmera com el tràveling, que es mou del seu eix de forma línia, ens permeten veure l'escena cap al davant, darrere o els costats, mentre que els plans picats o contrapicats ens mostren la imatge des de dalt i des de baix alhora que ens transmeten sensacions, com el contrapicat que transmet majestuositat i poder.
No obstant això, són la il·luminació i el guió els elements més destacats a Ciutadà Kane. Per una part, fa ús d’un joc de llums i ombres durant tota l’obra que aporten un major dramatisme i valor psicològic a cadascuna de les escenes. Un exemple seria el moment en què el protagonista mor, en el qual hi ha molt poca llum. El guió, per altra part, fou escrit per Orson Welles i Herman Manckiewicz i es basa en l’avanç cronològic que representen cadascun dels relats sobre la vida del protagonista, de la mateixa manera que fa noves aportacions al fet narrat.
A més d'això, cal conéixer altres aspectes com la banda sonora. Composta en soles 12 setmanes per Bernard Hermann i orquestrada i conduïda mentre es rodava, constituïa una combinació perfecta amb la imatge, amb la qual es comunicava i va trencar amb la tradició de Hollywood que la música sonara durant tota l’obra i en el seu lloc va utilitzar-la en moments puntuals i l’orquestra simfònica en un parell d’ocasions, així com dos leitmotivs principals que s’escolten a la primera escena. A més, si tornem a nomenar l’escena en la qual Kane mor, ens adonem que els fa sonar amb tonalitats baixes per crear una sensació que acompanya aquest moment.
Per últim, Ciutadà Kane com ja sabem, incorpora tècniques innovadores per a l'època en què es troba (el flashback, inclusió de l'espectador en la trama, moviments de càmera, so, muntatge…) , però també cal adonar-se de la quantitat de temes que aborda. Es pot dir que fa una reflexió sobre la vida, la nostàlgia, el valor de la senzillesa o l’ambició, a la vegada que és una manera de recordar el passat, els records de la seua infància que el protagonista no ha pogut oblidar, sent aquests, fins i tot, el que pensa durant els últims moments de la seua vida.
Primer de tot, cal dir que aquesta és una de les pel·lícules més importants a la història del cine. Per a la seua creació, Welles va potenciar recursos que fins aquell moment no eren molt habituals. Va mostrar interés per comprimir el temps, de manera que en un poc més d’una hora i mitja assistim a 50 anys de la vida del protagonista. Volia crear nous espais, amb l’objectiu de transmetre un sentit narratiu, i per a aconseguir-ho va decidir treballar amb directors de fotografia com Greg Tolan o Jhon Ford. A més va voler contar la història des del seu punt de vista, i per a fer-ho va utilitzar la profunditat de camp, que ens permet centrar la nostra vista en un punt concret de la imatge que té una major importància. Per altra banda, moviments de càmera com el tràveling, que es mou del seu eix de forma línia, ens permeten veure l'escena cap al davant, darrere o els costats, mentre que els plans picats o contrapicats ens mostren la imatge des de dalt i des de baix alhora que ens transmeten sensacions, com el contrapicat que transmet majestuositat i poder.
No obstant això, són la il·luminació i el guió els elements més destacats a Ciutadà Kane. Per una part, fa ús d’un joc de llums i ombres durant tota l’obra que aporten un major dramatisme i valor psicològic a cadascuna de les escenes. Un exemple seria el moment en què el protagonista mor, en el qual hi ha molt poca llum. El guió, per altra part, fou escrit per Orson Welles i Herman Manckiewicz i es basa en l’avanç cronològic que representen cadascun dels relats sobre la vida del protagonista, de la mateixa manera que fa noves aportacions al fet narrat.
A més d'això, cal conéixer altres aspectes com la banda sonora. Composta en soles 12 setmanes per Bernard Hermann i orquestrada i conduïda mentre es rodava, constituïa una combinació perfecta amb la imatge, amb la qual es comunicava i va trencar amb la tradició de Hollywood que la música sonara durant tota l’obra i en el seu lloc va utilitzar-la en moments puntuals i l’orquestra simfònica en un parell d’ocasions, així com dos leitmotivs principals que s’escolten a la primera escena. A més, si tornem a nomenar l’escena en la qual Kane mor, ens adonem que els fa sonar amb tonalitats baixes per crear una sensació que acompanya aquest moment.
Per últim, Ciutadà Kane com ja sabem, incorpora tècniques innovadores per a l'època en què es troba (el flashback, inclusió de l'espectador en la trama, moviments de càmera, so, muntatge…) , però també cal adonar-se de la quantitat de temes que aborda. Es pot dir que fa una reflexió sobre la vida, la nostàlgia, el valor de la senzillesa o l’ambició, a la vegada que és una manera de recordar el passat, els records de la seua infància que el protagonista no ha pogut oblidar, sent aquests, fins i tot, el que pensa durant els últims moments de la seua vida.
Comentarios
Publicar un comentario